Abstract
En un món marcat per diverses crisis i narratives hegemòniques, aquest article examina com tres propostes artístiques xilenes -Crisálida (2021) de Margarita Carrasco, Hackeo material (2022-) de Dai-Liv i Códigos encarnados (2022) de Hypereikon i Sutilmetal- desplacen la centralitat humana en reivindicar formes d’intel·ligència no antropocèntriques. A través dels conceptes de bug (Wilkox, 2017), animalitat (González, 2021) i hackeig (Soria, 2021), es mostra com aquestes obres interpel·len la corpo-política patriarcal-binària-antropocèntrica, afavorint agències subterrànies, col·laboratives i disruptives. Partint de l’origen computacional del terme bug -una arna que va espatllar el Mark II el 1947-, l’anàlisi qualitativa, situada en un marc ciberfeminista i de nous materialismes, revela la potència política d’allò microscòpic i accidental per desestabilitzar sistemes de poder i imaginar ecologies micropolítiques de resistència.